A l’abric de les meues paraules
em sent a cobert de la pluja.
No oblide l’encant de les fulles,
lliures d’haver estimat l’aire,
engrunsades fins a la terra daurada.
Però no cregues que escric
perquè vull volar amb elles,
escric perquè no sé a on ficar-les,
les paraules, mullades de la meua tardor,
veus impossibles d’alçar el vol.
El carrer s’enfosca
i jo cride als arbres nus,
nomene cada una de les fulles
desitjant la seua abraçada,
però no m’escolten, jugarrines,
escodrinye el riure dels ocells
amagats entre les branques,
mentre les paraules s’amuntonen
a les portes del crit.
Puc sentir-les, puc palpar-les,
no em són desconegudes,
paraules sense veu, d’endins,
Mai no m’escolte, en mi mateix,
però faig de menys el silenci
lluny de les paraules no dites.
